Indice
Avís: Aquest fòrum no és oficial ni pertany a cap organisme ni institució oficial o governamental
Legislació
Llei 10/1994 de la policia de la Generalitat Llei 4/2003 d'ordenació del sistema de seguretat pública de Catalunya Decret 243/2007 d'estructura del Departament d'Interior, Relacions Institucionals i Participació Ley Orgánica 1/1992 sobre Protección de la Seguridad Ciudadana Ley Orgánica 2/1986 de Fuerzas y Cuerpos de Seguridad
Utilitats
>> Tests psicotècnics:
PsicotecnicosTests.com PsicoActiva.com
>> Historia del Cos:
>> Altres:
Enllaços destacats
Enllaça’ns!
Pots enllaçar-nos a la teva pàgina web amb el següent codi HTML:
Visites: 
|
HISTORIA DEL COS DE MOSSOS D'ESQUADRA
Història
L’origen i la gènesi dels Mossos d’Esquadra sovint es veu envoltada de polèmiques dins el camp de la historiografia. Cal tenir present que des de la historiografia del segle XIX es van divulgar moltes inexactituds, així com llegendes al voltant de la família Veciana i dels Mossos d’Esquadra, que van des del pretès origen noble del seu fundador, Pere Anton Veciana, fins a centrar l’acció dels mossos únicament en la persecució de tots aquells que no fossin partidaris del borbó Felip V i en la repressió d’aquells que s’oposaven amb la força de les armes a la supressió de les institucions catalanes.
Bona part d’aquesta historiografia del segle XIX i principis del XX va contribuir a fomentar aquesta visió, que no va canviar fins ben entrat el segle XX, quan es va poder accedir a les fonts documentals.
Aquest resum intenta donar una visió de conjunt del cos des del seu origen, al segle XVIII, passant pel període republicà, la dictadura i el retorn de l’Estatut a finals del segle XX, arribant al moment actual, en l’inici d’aquest nou segle XXI, en què el cos de Mossos d’Esquadra es desplegarà a la totalitat de Catalunya com a policia integral. D’aquest repàs es pot extreure clarament com la sort i l’evolució del cos van inseparablement unides a la situació política del país en cada moment de la nostra història.
Context històric
Carles II, rei de Castellà i comte de Barcelona, va morir l’any 1700. Amb la seva mort es plantejava un problema successori a la Corona d’Espanya. Aquesta situació afectava no sols Castella sinó també la Confederació Catalano- Aragonesa, ja que cadascuna mantenia fins aleshores, perfectament diferenciades, les seves institucions d’autogovern, així com les seves constitucions pròpies. Això va fer que a principis del segle XVIII es visqués intensament el període de lluites entre els partidaris de la casa d’Àustria i els de la casa dels Borbons.
Castella ràpidament va proclamar el duc d’Anjou, nét de Lluís XIV de França, que regnarà com a Felip V. Des del Principat la proclamació es va veure amb recel perquè eren
recents en la memòria les guerres amb França i els danys que, poc temps abans, les tropes castellanes del comte-duc d’Olivares havien fet en territori
català. La política discriminatòria que Castella havia practicat durant els últims regnats dels Àustria afectava la llengua, l’economia i la societat catalana. Per tant, a Catalunya hi havia un cert ressentiment contra els castellans, però també contra els francesos.
Portada de la compilació del 1588-1589 de les Constitucions i altres drets de Catalunya, impresa a Barcelona. L'antecedent més antic de compilació jurídica catalana, els Usatges de Barcelona, feta al segle XII, no era un corpus de legislació codificat. Va ser a les Corts Reials que es van fer a Barcelona el 1413 que els diputats van proposar al rei Ferran I que fos encarregada a juristes reconeguts la compilació de les Constitucions de Catalunya. La darrera recopilació del dret general de Catalunya va ser impresa a Barcelona el 1704 i posteriorment suprimida sota el regnat de Felip V.
L’any 1702, Anglaterra, Holanda i Àustria van declarar la guerra a Lluís XIV i, per tant, al seu nét, el nou rei Felip d’Anjou; i es van posicionar a favor de l’arxiduc Carles, fill de l’emperador d’Àustria. Catalunya i Portugal es van posar al costat d’aquests països.
Amb la caiguda de la ciutat de Barcelona l’11 de setembre de 1714 a mans de les tropes borbòniques, el nou rei Felip V suprimeix les institucions d’autogovern de Catalunya i la llengua catalana és perseguida com a càstig del posicionament de les autoritats catalanes a favor de l’aspirant Carles.
El règim d'ocupació militar va ser confirmat, des d'un punt de vista jurídic, pel Decret de Nova Planta (1716), que abolia les Constitucions de Catalunya i
imposava les lleis de Castella. El govern del Principat va quedar en mans d'un capità general que presidia la Reial Audiència i disposava de dotze corregidors, amb seu a les principals ciutats catalanes. Totes les institucions municipals de caràcter representatiu van ser abolides i al seu lloc es va imposar un sistema d'alcaldes i regidors nomenats directament pel rei o pel capità general.
L’origen del cos
Tenim la primera referència de la fundació de les primeres “Esquadres” el 21 d’abril de 1719. Ressalta en el comandament d’aquestes esquadres la família Veciana i especialment la figura de Pere Anton. Pere Anton Veciana havia nascut a la vila de Sarral l’any 1682. Va ser pagès a Pira i posteriorment es trasllada a Valls on es fa comerciant de bestiar. Amb el càrrec de sotsbatlle de Valls, havia creat una companyia per tractar amb mules, juntament amb Francesc Font, algutzir reial de la Reial Audiència de Barcelona. La seva activitat comercial, com a proveïdor de l'exèrcit en temps de guerra i el seu posicionament contra els partidaris de l’aspirant austriacista, van propiciar la seva recompensa després de finalitzada la guerra el 1714. A partir del 30 de juny de 1721 serà nomenat batlle de Valls.
Aquell mateix any, el 24 de desembre de 1721, es creen les “Escuadras de Paisanos Armados” com una reorganització d’aquelles “Esquadres” creades dos anys abans, i agrupades en dos grans grups operacionals. El primer va establir-se a Cardona i, el segon, a Valls, sota el comandament de Pere Anton Veciana. El motiu era la persecució dels guerrillers austriacistes, que havien quedat dispersos per la geografia catalana.
Aquest nou cos constituïa una milícia de paisans que substituïa l’antic sometent català, i pretenia donar seguretat a les fires i a les rutes comercials mancades de seguretat on les mercaderies eren exposades a constants perills.
Els Mossos anaven amb el “gambeto” blau folrat de vermell, pantaló llarg i ample,
espardenyes de beta blava. Duien un barret amb galó de plata i escarapela negra i
anaven armats d’escopeta llarga, baioneta i un parell de pistoles; caporals i comandant
duien espasa.
Així mateix, es veia com a complement de les forces regulars de l’exèrcit borbònic que havia de fer front a l’aixecament dels catalans partidaris de l’aspirant Carles d’Àustria (miquelets) que amb alguns reductes encara resistien i que aspiraven a restaurar les institucions de Catalunya abolides pel nou rei Felip V.
Segle XVIII
L’aparició del cos dels Mossos d’Esquadra va significar un gran canvi en la idea de seguretat a l’interior del país. Fins aleshores, la seguretat pública s'havia encarregat sempre a l'exèrcit, però el territori quedava al descobert quan hi havia guerra a l'exterior i l’exèrcit havia de marxar. En aquest sentit, el cos de Mossos d’Esquadra va ser el primer cos creat a Europa per garantir la seguretat interna.
Les primeres poblacions on va haver-hi destacament del cos de mossos van ser Valls, Rodonyà i Riudoms. Pere Anton Veciana va morir l'any 1736. En aquells moments, els mossos estaven destacats a onze poblacions del país: Valls, Riudoms, Piera, l'Arboç, Solsona, Amer, Santa Coloma de Farners, Sant Celoni, Falset, Torres de Segre i Figueres.
Els destacaments estaven conformats per un caporal i entre 5 i 9 mossos, exceptuant el de Valls, seu del cos, on hi havia més d'una vintena d’homes. Dins de la jerarquia de l'exèrcit, el cap del cos s'equiparava a un coronel i el caporal, a un tinent. L'edat d'ingrés al cos se situava entre els 22 i 30 anys com a norma general. La mitjana d’edat durant el segle XVIII era d’uns 40 anys.
El manteniment del cos era a càrrec dels ajuntaments de les poblacions on estaven destacats. El nombre d'integrants del cos al final de segle era de 126 homes. La família Veciana va comandar el cos fins al 1836, en què renuncià al càrrec.
Durant el segle XVIII, amb el regnat de Carles III i durant el principi del de Carles IV, el contrabandisme va créixer molt.
Les competències dels Mossos eren nombroses. A les poblacions i zones d'actuació dels mossos, aquests eren els encarregats de la vigilància i de la requisa d'armes usades indegudament. Però, habitualment, la delinqüència comuna era la part fonamental del seu treball.
Tot i la distància en el temps, podem destacar alguns trets semblants amb l’actualitat. Per exemple, podem veure els antecedents de la Unitat de Medi Ambient actual en la persecució que es feia dels caçadors que utilitzaven reclams de caça no permesos i en les actuacions contra els furtius.
També es feien serveis de trasllats de detinguts i es perseguia la prostitució i el joc il·legal.
Les primeres funcions d’escorta tenen els seus orígens en el servei d’escorta que s'efectuava de paisà al president de la Sala del Crim de la Reial Audiència de Barcelona (1876).
Els antecedents de la policia científica, els podem veure en les descripcions que
es feien de les persones detingudes. Aquestes eren força allunyades de les
ressenyes actuals fetes amb coneixements de dactiloscòpia i antropometria.
Segle XIX
El segle XIX va representar moltes variacions en la vida política i social del país i el cos en fou un reflex. Després de la Guerra del Francès, es va redactar el primer Reglament de les Esquadres de Catalunya, aprovat per Reial ordre de 27 de maig de 1817, quan era capità general de Catalunya el general Castaños. En aquest Reglament, s'exposava l'organització del cos, els drets, deures i càstigs que s’havien d’imposar, que podien arribar fins als deu anys de treballs forçats o l’empresonament a l'Àfrica, si un mosso aixecava la veu a un superior, o als dos anys, si es desertava amb l'arma.
A mitjan segle XIX es fixa el vestuari, el barret de copa, l’armilla, les espardenyes amb la cinta de color blau i les manilles amb cordó blanc. Els distintius de graduació són els utilitzats habitualment per l’exèrcit.
El cos va existir fins a l'any 1868, en què el general Prim va decretar la dissolució de les Esquadres de Catalunya. Això va estar motivat per dos fets principals. El primer, el fet que la Guàrdia Civil era pagada per l'Estat mentre que els Mossos eren pagats pels ajuntaments i per les diputacions provincials. En segon lloc, el caràcter monàrquic que des de sempre havia tingut el cos. D’aquesta manera, amb la caiguda d’Isabel II, aquest fet es converteix en un greu problema.
L'any 1876 retorna la monarquia amb Alfons XII, i el cos es reinstaura únicament a Barcelona, ja que les diputacions provincials de Girona, Tarragona i Lleida no volen fer-se càrrec del seu manteniment. Durant l'any 1877 es van establir sis seus de les esquadres a la província de Barcelona. Amb una dotació de 6 caporals, 18 sotscaporals i 182 mossos repartits entre les poblacions de la Garriga, la Granada, Monistrol, Sallent, Torelló i Sant
Cugat.
La seu del cos era a Barcelona, però aquesta únicament disposava d’un petit destacament. Els Mossos aleshores tenien molt mala fama a causa de la contundència amb què anys enrera havien carregat contra les masses obreres. Per aquest motiu, el cos va esdevenir pràcticament de caràcter rural. Aquesta situació no va canviar fins que un altre cos, en concret la Guàrdia Civil, no va assolir a principis de segle la xifra de 20.000 efectius a Catalunya.
Període de 1900 a 1930
Durant el regnat d'Alfons XIII, els Mossos d’Esquadra van veure perillar la seva existència. Les autoritats catalanes no veien amb bons ulls el cos, especialment les de la Mancomunitat de Catalunya, amb Prat de la Riba al capdavant.
La Mancomunitat, constituïda l'any 1914 i basada en la unió de les diputacions provincials catalanes, representà el reconeixement de la unitat territorial de Catalunya. Era integrada per una assemblea que aplegava els noranta-sis diputats de Catalunya a les Corts espanyoles, i pel Consell format per vuit consellers i el President, Prat de la Riba. La seva acció política va estar regida pel consens entre les diferents orientacions presents, fossin o no catalanistes. En morir Prat, va ser presidida per Josep Puig i Cadafalch. La Mancomunitat fou abolida el 1925, per la dictadura del general Primo de Rivera (1923-1930).
La Mancomunitat era qui mantenia econòmicament el Cos però no en tenia el comandament directe del mateix. La doble dependència del Govern Civil i de la Capitania General propicià que alguns diputats intentessin suprimir-lo.
La uniformitat, tot i guardar les formes tradicionals, es va adaptar als nous temps amb la introducció de les sabates i el barret de plat, seguint l’ús dels nous corrents europeus en el vestuari i deixant el barret de copa i les espardenyes per a les ocasions festives i de gala.
L'any 1903, el cos estava format per un comandant, 7 caporals, 25 sotscaporals i 204 mossos. En aquell any, hi havia destacaments a Barcelona, Torelló, Gironella, la Garriga, Monistrol de Montserrat, Sant Quintí de Mediona i Sant Cugat.
L'any 1930 el cos es va reorganitzar en tres esquadres: a la Garriga, a Sallent i a
Piera. Els distintius eren els emprats comunament per l’exèrcit.
Durant la dictadura del general Primo de Rivera, aquest va mostrar la seva satisfacció amb el cos. Per a ell, era l’expressió del famós “catalanismo bien entendido”, l’únic que el
centralisme de l’Estat tolerava.
En el tombant de segle, el catalanisme polític s'entronca amb un renaixement cultural, artístic i literari important.
L'acció més decidida i ja directament política, en termes de recuperació efectiva del poder polític perdut amb l'abolició de la Generalitat per Felip V, fou l'Assemblea constitutiva de la Unió Catalanista l'any 1892, que formulà les "Bases per a la Constitució regional catalana" o "Bases de Manresa": s'hi reclamen les Corts Catalanes, un òrgan de poder executiu autònom, el restabliment de l'Audiència de Catalunya com a òrgan de poder judicial, l'ordre públic i l'ensenyament sota control autòcton, i també l'oficialitat del català com a única llengua pròpia del país. El principi bàsic inspirador de les Bases és que "Catalunya serà sobirana del seu govern interior".
|
